dissabte, 18 de maig de 2013

Ajudar per naturalesa...

4 generacions, família de sang i de no-sang,...la vida et fa regals, tu tries!


Aparentment un divendres com qualsevol altra...fins que va aparèixer ella!
Ens portava croissants per esmorzar, amb la seva eterna rialla i infinita energia!
Vam esmorzar tot xerrant i rient, plorant també, que de vegades toca i és bo fer-ho amb amics,  en família.
 

De sobte, entre xerrameca diu: 'ara faré una cosa q fa dies tinc ganes de fer!'. Ara què li agafa? Em sembla que tinc una lleugera idea. Es canvia la roba, agafa draps, productes de neteja i de cap a la feina... Hi ha fotos, però no es poden ensenyar; hihihihi! Les coses, amb ella, semblen molt més fàcils i sempre divertides.

Tres anys farà que va morir el meu amor, una llar sense el papi, un futur per endavant, incert encara que pe d'amor i pau per tot el que ell ens ha donat, en vida i més enllà. Força per continuar endavant.

I això hauria de ser tot, i prou, que ja n'és! Però no; més enllà de la pèrdua d'un ésser estimat el camí ha posat murs i pedres gegantines addicionals, cruels, innecessàries, però reals. Viure durant aquest trajecte ha estat i està sent dur, trist...la vida ens posa proves!

Molta gent ha vingut, m'ha dit,...però molt poquetes han fet (ho sento però això és així!). Amb la mà es poden comptar les persones que realment han estat sense condicions al nostre costat, sense fer-nos sentir incòmodes o forçades a fer veure que tot està millor del que està, per no donar maldecaps, que sinó la gent s'espanta i marxa (com tristament ha passat, moltes persones -que ara ja són per nosaltres gent- han desaparegut, més o menys silenciosament i mirant cap a una altra banda, no fós cas que alguna cosa s'encomanés!)

Doncs, us deia...
Existeixen molt poques persones en el nostre camí ajudant d'una manera natural, sana, acompanyant-nos en el que ens toca viure, amb tota la vitalitat i consciència, respectant sense prejudicis i amb un carinyo, delicadesa i amor que ens omplen el cor, consolen el seu dolor.

En fi, en realitat intento expressar l'agraïment i percepció dels vostres actes cap a les nosters vides.
Moltes gràcies, paraules no n'hi ha pas.


dimarts, 14 de maig de 2013

Quan res és el que sembla...

"Mami, una noia m'ha dit que estaves així-així...", tot fent un gest com si volgués fer-se un forat al costat del front amb la punta del dit índex! I, de la manera més natural del món, afegeix amb un somriure trencat:"...perquè t'has tallat el cabell així tan curt".

MAIG12/13
Brillant!!! Ara només em cal haver de gestionar les absurditats i prejudicis de gent que (d'alguna manera i inevitable, ben cert) poden influenciar el meu fill de 6 anys.

Ja ha pasat més d'un anys de tot plegat i el cabell ha anat creixent de manera natural, al seu ritme, anant canviant de forma..., i jo? Continuo sent la mateixa.