diumenge, 25 de novembre de 2012

Pedres a la motxilla...

Davant la platja del barri que m'ha acollit...
lloc indefinible on em sento a casa,
hi viatjo amb la ment
quan busco un lloc on sentir-me bé.

I quan hi vaig:
baixo, ben entrada la nit,
totes les escales que després pujaré,
per endinsar-me en la foscor,
sentint la fresca brisa del mar que em fa sentir viva.

Agafo fort les pedres,
les que porto a la motxilla però mai es veuen,

tancant els ulls respiro fons i tiro cadascuna d'elles,
per alliberar-me de les que pesen,
m'alenteixen o barren el camí,
les que fereixen.

Només vosaltres.
Les que formeu la paret i base on agafar-me quan tinc por,
us quedeu amb mi,
prou endins del meu cor
per guardar-vos de la mar,
destí final de lloses i mal.

Pastilles per dormir...

En aquelles hores el silenci imperava en tot l'edifici, com cada nit. Els passadissos buits feien que qualsevol soroll es convertís en eco, com el pas ràpid i ferm d'unes sabates de taló que agafaven el protagonisme del moment, les sales buides semblaven recuperar l'alè, exhaustes, per en poques hores tornar a encabir les processons de pacients i familiars que dia a dia escalfaven les incòmodeds cadires, que si parlessin i vulguéssim escoltar...

Llums apagats, cortines tancades ben hermètiques amb invents improvitzats per no deixar passar ni una mínima escletxa de llum, evitant destorbar el descans del qui dorm o adormit hauria d'estar ja.

Quietut. Absència de moviment, sense tràfec de gent. A la nit, aquell espai semblava un altre lloc, agafava una altra dimensió que feia sobressortir altres detalls i racons durant el dia ignorats per saturació o falta d'atenció. Era llavors quan la terrassa es feia inmensa i un espai de llibertat, de respirar a fons i tancar els ulls amb un crit silenciós de quan sembla que ja en tens prou.

Un cigarret de paper, mirant els llums dels carrers i persones diminutes movent-se amunt i avall cada cop en menys densitat, finestres de les estances dels pisos de davant, sense saber-ho et conviden a passar una estona observant com la seva vida passa mentres el teu temps sembla haver-se parat entre les parets d'aquell hospital.

I cada dia feia el mateix camí. D'una habitació a l'altra, sense masses variacions, un pur tràmit. No li agradaria pas haver de fer aquest viatge cada nit, però si tenia en compte que era l'única condició que ell li va posar, en allò que ell sembpre insistia: en poder cuidar-la, no podia pas queixar-se i, en realitat, el seu cos ho necessitava i n'estava agraït quan s'estirava al llit de l'hotel.

Malgrat tot, no podia dormir si no es prenia la pastilla que li havia donat la metgessa a urgències poques nits abans, després de la primera. Una experiència traumàtica, realment desesperant a tots els nivells coneguts de consciència, sense comptar en els no conscients però que haurien fet inevitablement petjada en aquest tram sotragat del camí. Dormir? No li'n calia pas! No, si no podia fer-ho al seu costat no tenia pas cap sentit descansar; només si estava aprop d'ell, vigilant el seu descans i protegint-lo de qualsevol malson o oferint escalfor al seu cos dèbil que tan sols demanava amor per calmar el dolor.

El recorregut de tornada era diferent, ja que a la nit certs accessos es limiten i a l'anar a peu es feia algun petit tomb de més. Fins el dia que va aprendre que era millor sacrificar aquella refrescant passejadeta d'abans d'agafar el son en favor de la pròpia seguretat i va començar a tornar en taxi. Diga-li caguetes! La veritat, després de tot, només li calia tenir problemes amb el personatge aquell que es va trobar amenaçant amb un ganivet a un arbre, mentres l'insultava a crits en un estat de nervis totalment descontrolat. No tenia pas cap ganes de conèixer més personatges que espanten a qualsevol, borratxos, excèntrics o tocats del bolet en general! Certa fauna de la nit que calia evitar.

I en la impersonalitat d'aquella habitació, amb un llit fet i ben tibat, ni es podia gairebé desfer! Els llums que, només encendre'ls, els parava si no hi trobava aquella llum tènue, càlida i suau que tant li agradava i la feia sentir viva, segura i serena. Per això, com que a l'hospital els llums són horrorosos i freds, ella no se'n va poder estar de posar-hi un toc de llum que el fés sentir una mica menys lluny de casa.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Vida entre finestres...


que bonic i trist alhora!
això és el que m'insipres...
sí,tu! noia de tinta en el paper!
delicadament recolzada en una finestra,
mirada serena i somiadora,
pensant la vida que passa allà fora,
entre tu i aquests vidres...
transparents i potencialment hermètics,
que et separen i alhora mostren
allò que tens o el que et manca.
en un breu descans de la lectrua,
una altra finestra, aquesta de paraules!
dóna, i en reculls...
vida plena d'ensenyances,
situacions i persones sàvies;
per aprendre potser a viure...
en una vida plena
on no hi faltin pas finestres.

NÜNÚ xxx

inspirat en un dibuix de La Fabre.
dedicat a una llum especial, la que il.lumina a trenc d'alba.