divendres, 22 de gener de 2010

ESTATS DE L'AMISTAT...

La matèria pot presentar-se en els estats naturals (com a més familiars): sòlid, líquid i gasós. Transformació d'un estat a un altre, comportament durant el seu procés, canvis que en resulten... Depenent de les condicions físiques i/o amb les seves variacions s'aconsegueix la transformació en les seves diferents formes. El glaç transmet sensació de fred i duresa. El vapor d'aigua representa allò eteri, volàtil, superficial. L'aigua, símbol de la purificació i l'adaptació, nutritiva. Matèria amb diferenciacions qualitatives, matèria amb propietats físiques i químiques que varien en base al seu estat, matèria que evoluciona entre estats sense canviar pas la seva composició. L'amistat també pot presentar-se en diversos estats, naturals o no, a la vegada que es poden produïr transformacions entre ells. Quins són els estats més familiars? Doncs: sòlid, líquid i gasós. Jo em quedo amb en estat líquid.

dijous, 21 de gener de 2010

RESIGNACIÓ...

La vida inclou situacions molt dures i difícils de viure. Situacions tràgiques, doloroses, terribles...que ens trobem i ens acomapnyen, moltes vegades sense poder fer-hi res per canviar-les, tan sols amb opció de viure-les amb la màxima dignitat, serenitat i acceptació. Patir una malatia invalidant, crònica i sense cura és una d'aquestes situacions. Quan les preguntes no troben respostes, les paraules ja no tenen valor i les explicacions es buiden del seu significat, és quan te n'adones que el raonament resolutiu no és aplicable mentres passes per tot un seguit de fases en les quals la situació és manté constant en quant a la seva naturalesa i la seva percepció va transformant-se molt endins teu per poder viure-hi. La resignació és considerarda per moltes persones com a resultat de la confirmitat forçada, rendició i submissió, tot un seguit de connotacions negatives i agresives que només creen un conflicte intern constant emmarcat dins una lluita extenuant, inútil i estèril. Durant un temps he estat víctima d'aquesta tendència i no m'ho retrec pas perquè l'he superada i m'ha donat una visió molt més àmplia de la conductes que adoptem en situació extremes. Per mi, la resignació, és l'acceptació voluntària d'una situació desgraciada externa sobre la qual no hi tinc cap mena d'influència ni maniobra d'acció per canviar-la pel que fa a la seva pròpia existència, és la treva indispensable per preservar el meu esperit i dedicar tota l'energia a treballar interiorment per tenir una percepció productiva i beneficiosa dins del marge de maniobra que la situació em permet. Les sitaucions que no podem controlar i que ens afecten continuaran existint fem el que fem, per tant és millor viure-hi en pau. Inevitablement i sense èxit, en les primeres fases de la no acceptació, la ment busca solucions a la situació en concret, una opció contrapruduent que obre la caixa d'allò irracional i tan perjudicial per viure: la ràbia, la frustació, la culpabilitat, la negació, la por...una barreja d'estats que van interactuant d'infinites maneres i en diferents graus entre ells i que l'únic que provoquen és més malestar i afectació en el nostre esperit. I ja tenim un cercle viciós compost per una sitaucó no triada i una reacció personal totalment ineficaç, es retroalimenten negativament i es magnifiquen agafant una força incontrolablement nociva per un mateix. La meva experiència ha estat duríssima. Pateixo una malaltia crònica greu, que no té cura ni tractament, incapacitant i complexe, desconeguda i no entesa, dolorosa...sóc mare, sóc jove. El camí ha estat ple de dolor i així és com és, el dolor no es pot eliminar, he passat per molts processos fins a arrivar al camí de la pau esperitual, de fet és un camí sense final, el treball i esforç personal és constant i l'única opció per viure la meva vida. Malgrat tot, estic plena de vida, dono gràcies a la vida per tot el que tinc dins meu i sóc feliç. Tinc i tindré moments de tristor, evidentment, però no hi lluito en contra perquè la malatia la considero com una cosa fora de mi sobre la qual no tinc cap influència, la única influència que tinc és sobre mi mateix, alimentant les meves estructures i plantejaments, aprenent a viure d'una altra manera i redescobrint-me. Tot el procés el comparo molt sovint en nu procés de dol, però en aquest cas el dol és sobre mi mateixa, com si estigués visquent el procés des de les dues cares de la pèrdua: de la persona que perd algú i de l'algú que se'n va. La veritat és que és un procés molt intens i amb moments terribles, però ara puc dir que m'ha enriquit i m'ha donat la possibilitat de vure la vida amb uns altres ulls. I després de tot potser em preguntareu: Com parem aquesta espiral incial que no fa res més que bloquejar-nos? Com trenquem el cercle viciat i hermètic per deixar entrar aire pur? Doncs, la veirtat, no crec que jo tingui cap resposta. Del estic convençuda és que el camí està en un mateix, cadascú trobarà el seu, no hi ha una regla universal però crec que en tots els casos que s'aconseguiex trencar les primeres barreres s'ha passat pel llindar de la resignació. La malatia hi és i, tot i la tristesa de patir-la, m'ha ensenyat a viure.